Mataró i Barcelona, desembre de 2020 [tornar-hi]

- XII - SOBRE EL FET SUPERNUMERARI ...

... en el context de la pandèmia

El més fàcil és pensar la més fàcil, i actuar en conseqüència, i errar-la sense ni tan sols adonar-se'n. Si no hi a sord més sord que aquell de bona oïda que no vol ni sentir-ne a parlar, llavors ningú no se n'adona si no vol adonar-se'n, sobre tot si té la cadira prou assegurada.

És fàcil pensar que això que hom pensa és lógic de pensar i és això que pertoca, i és l'allò correcte. Fins i tot es pot pensar, amb ingènua vanitat, que això que hom pensa és la veritat.

A la medicina, i a la pediatria i a la puericultura en particular, però, no hem vingut a donar-ne respostes, sinó a plantejar-nos preguntes.

La ciència, la gestió, el fet administratiu progressen, el pensament avança cada cop que és capaç de plantejar una pregunta. Avança cada cop que hom planteja per què fer-lo d'aquesta manera, com dieu vosaltres, i no pas d'aquesta altra manera, com diem nosaltres.

En canvi, la ciència, la gestió i el pensament s'aparquen, s'enquisten, involucionen cada cop que una resposta, expressada en veu més alta que la pregunta, indica que allò que semblava diàleg està acabat, encara que, de fet, no estigui gens acabat perquè ni tan sols havia començat.

Hem de preguntar-nos, tots, per què hem de fer-la d'aquesta manera, i no d'aquesta altra manera, com diem nosaltres, si al cap i a la fi som nosaltres els mariners, i som tots d'una mateixa barca, i la barca fa aigües, i navega per una mar bravia.

No és el capità, ni menys l'armador, qui fa navegar la barca, sinó el conjunt dels mariners. Hi ha mariners precisament perquè hi és la mar i perquè ens cal navegar. I en aquesta navegació, la gestió i el fet administratiu, tot i que importants, no fan ni han de fer res més que recolzar els mariners.

Fa temps que a l'assistència primària de pediatria tenim la sensació supernumerària, i ara que la pandèmia ens abrasa, aquesta sensació és més intensa.

Fem un munt de coses mal fetes, arriscades i perilloses perquè ens demanen que siguin d'aquesta manera. Fem coses que d'altres podrien fer-les millor. Fins i tot fem coses inútils, mentre la gestió pensa i repensa què es pot fer per repensar allò que s'ha fet sense art ni benefici.

Encara que sigui l'objecte de l'estimació del nen i alhora l'objecte de l'admiració dels companys de prescolar, el dit supernumerari és sobrer, no és útil, és invàlid, és un obstacle, una pedra al bell mig del camí, una ungla més per tallar.

És un no res que és, perquè és evident que és, que està, que existeix. És una realitat que crida l'atenció de nens i adults.

És supernumerari perquè s'escapa de la norma, i per tant s'ha de tallar, de socarrel, i no n'ha de quedar res. No s'accepta l'individu que s'escapa de la norma, i de seguida el dit acusador s'alça poderós i dicta sentència, i condemna.

El motiu de la condició sobrera, la raó per la qual hom determina que aquest dit queda condemnat és tan sols la condició supernumerària, és a dir, el fet de superar el nombre habitual, ultrapassar la norma.

La norma és la llei, el número és qui mana. És un afegitó, gairebé sempre minusvàlid, hipotròfic, i parcial, curt, fora de lloc. Tard o d'hora el nen passarà per quiròfan per treure-li el pobrissó, tot i que sigui objecte de l'estimació i alhora objecte de l'admiració. Durant l'espera, la mare, fent de Penèlope, talla i torna que talla l'ungla del dit sisè.

Tal vegada és com el xumet: prest li treurem això que li hem donat, i estem molt agraïts, no sigui cas que el nen se'n surti, de la norma. Tal vegada el xumet també és supernumerari.

A l'atenció primària hom té la sensació supernumerària. Sembla que només fem un feina numèrica, que tan bon punt aquesta feina estigui feta o, més probablement, quan el cap acabi de perdre el cap, passarem per quiròfan.

Tal vegada el pediatre, i de fet la pediatria d'assistència primària, també siguin supernumeraris, i estem per tant en una llista d'espera quirúrgica. Sense prioritat, sense pressa, perquè abans, però, hem de fer ben feta la feina que oportunament fa el dit sisé, o el xumet. Ja us trucaran. Ja ens trucaran. Abans, però, fes la feina. Una feina que ningú no reconeix, que està destinada a l'exèresi, com el dit supernumerari.-