Post-truth és la paraula que fa resum
L'editor de la revista digital Núvol, Bernat Puigtobella, va rebutjar aquest article, en desembre de 2016, tot dient que «El teu article em va semblar ambiciós però ens va semblar també complicat i una mica espès.» Els fets de gener de 2017 en van fer, d'aquest article, quelcom d'encara més necessari.
Trobo possible definir el 2016 amb una paraula, i alhora trobo difícil definir-la perquè veig que significa més del que diu. Representa això que ha estat aquest any. Post-truth no és paraula nova, i encara que tampoc no és vella, és ara que agafa embranzida i és per aquesta força que és la Paraula de l'Any.
Aquesta paraula marca, defineix la realitat actual, i em temo que marcarà el futur immediat, n'hem de romandre alertes. Certa premsa la va traduir com posveritat, però la majoria van passar-hi per sobre sense fer-ne gaire menció, tal vegada per evitar l'efecte mirall, o l'efecte urticària, difícils d'empassar.
La traducció, però, trobo que no és prou encertada, perquè post-truth és força més que quelcom que és més enllà, o al darrere de la veritat. Trobo que és traducció ràpida, tal vegada només per sentar-ne el precedent. No hi ha pressa per traduir-la perquè ara és moment d'interpretar-la, que és més important, i és urgent.
El significat de post-truth s'apropa tant al significat de mentir que hom podria creure que d'això es tracta, precisament. I em temo que d'això es tracta, precisament. Hi ha força urticàries a la paraula post-truth, però aquestes urticàries són encara més urticants si hom vol traduir-la com mentir, perquè aquesta no és pas paraula que faci servir gaire la premsa, segons la qual ningú menteix, a tot estirar falta a la veritat, i l'eufemisme és alhora protector i còmplice.
Escrita en anglès, post-truth és paraula protectora perquè em permet d'escriure sense tremolors, i ara renuncio a traduir-la com mentir per tal de poder continuar. Aquesta estratègia, però, m'obliga a citar en l'anglès original, i em reservo el català per a mi.
Oxford Dictionaries, de la Universitat d'Oxford, va nomenar post-truth com la Paraula de l'Any 2016. La defineix com «an adjective relating to circumstances in which objective facts are less influential in shaping public opinion than emotional appeals». Diu que aquesta paraula és «one of the defining words of our time», i que s'associa a conceptes tan pruriginosos com ara post-truth politics, brexiteer i alt-right.
Prou que es veu que aquesta paraula, que llavors defineix el nostre temps, queda més a prop de la mentida que dels fets objectius, prou que es veu també que ja marca tendència en política i que se situa a un punt més aviat extrem de la dreta. Res d'això és poca cosa.
The Economist es preguntava el 10/09/16: «Politicians have always lied. Does it matter if they leave the truth behind entirely?» I a la coberta cridava: «Art of the lie. Post-truth politics in the age of social media.» I més endavant: «"Yes, I’d lie to you". Dishonesty in politics is nothing new; but the manner in which some politicians now lie, and the havoc they may wreak by doing so, are worrying.»
The New York Times, el mateix dia anava més enllà i parlava de post-truth politics: «Facts hold a sacred place in Western liberal democracies. Whenever democracy seems to be going awry, when voters are manipulated or politicians are ducking questions, we turn to facts for salvation. But they seem to be losing their ability to support consensus. PolitiFact has found that about 70 percent of Donald Trump’s "factual" statements actually fall into the categories of "mostly false", "false" and "pants on fire" untruth (...) The sense is widespread: We have entered an age of post-truth politics.»
Aquest concepte de mentir inclou l'engany, en el qual el benefici que se'n vol obtenir, de la mentida, és la raó per mentir. És en aquest context que es veu que la mentida, com a eina per aconseguir que les persones ara votin en un sentit concret, ara no votin per deixar-los lliure el camí, implica que el discurs polític falta a la veritat d'alguna forma, i expressa per tant una altra realitat. I ho fa d'una manera irada (estudiadament visceral), que apel·la als sentiments, a les emocions, al fet visceral que queda fora del fet racional. El discurs sembla que és del cor, però en realitat és ben del cap, i arriba al cor de l'auditori sense arribar-los al cap.
Plantejat el missatge, el discurs d'aquesta manera, mentida i mentider, i el fet i la voluntat enganyívols, queden impunes, protegits amb l'etiqueta de l'estratègia de campanya. Llavors, el discurs polític proposa solucions fàcils i ràpides, que tothom pot entendre a la primera i que alimenten la tertúlia televisiva i del bar, per a problemes força complexos, tot sabent que ni és tan simple el problema ni és tan senzilla la solució.
La promesa es torna d'aquesta manera quelcom de molt esperat, fa molta il·lusió, però les perspectives de fer-se realitat són mínimes, remotes, una il·lusió. El discurs, però, és creïble. Hi ha un punt en el discurs polític irat i visceral en què aconsegueix de moure, i remoure, la fibra més sensible, irada i visceral, de qui l'escolta. Moguda aquesta fibra, prou saben que es mourà la mà en el sentit buscat. És a dir, hi ha la voluntat i l'escenografia, prou calculades, de transmetre un misstage tranquil·litzador, esperançador, en el qual la veritat i les perspectives de respectar la paraula són cosa secundària.
Alhora hi ha una actitud més aviat passiva envers el concepte que s'amaga a la paraula post-truth i al concepte post-truh politics. Aquesta actitud, en ser passiva és permissiva. En no presentar-se arguments per a la contrària o la demostració que allò no és pas com ho diuen, aquesta actitud permet que el discurs visceral, irat, errat, entri amb llibertat, i amb força, al cor (que no al cap) de una part important de l'audiència.
N'hi ha exemples, fins i tot a casa nostra. Tal vegada els més sorollosos són el Brexit i Trump, i potser ho serà, espero que no, Marine a França, d'aquí a poc.
L'estratègia política del post-truht és perillosa perquè enganxa fàcilment a tothom que estigui desenganxat, cansat o desil·lusionat, o dubtós, o que sigui anti-polítics, anti-establishment, anti-tot que faci oloreta de políticament correcte.
Les conseqüències són a la vista, i cal parar atenció per no caure un altre cop en la temptació ingenua de pensar que això que diuen amb veu ja disfònica és la veritat. El fet real (el que és, el que està, el que cal) és el bon argument per mirar cap aquí o cap allà, per votar en un sentit o en l'altre, i no ho serà pas la versió que per a l'ocasió va preparar un equip ben pagat d'especialistes en comunicació.
Articles publicats des del març de 2013 a la premsa, en català / en castellano
Redactar o corregir textos, en català / en castellano
Paulo Bello / Alicia Bello
Hemeroteca: el BelloCat de:
- 2017
[02/02/2017] [19/01/17] [05/01/17]
- 2016:
[08-22/12/16] [24/11/16] [10/11/16] [27/10/16] [13/10/16] [29/09/16] [15/09/16] [01/09/16] [15/08/16] [01/08/16] [17/07/16] [04/07/16] [23/06/16] [09/06/16] [26/05/16] [12/05/16] [28/04/16] [14/04/16] [31/03/16] [12/03/16] [03/03-18/2/16] [04/02/16] [23/01/16] [07/01/16].
- 2015:
[24/12/15] [10/12/15] [22/11/15] [08/11/15] [29/10/15] [15/10/15] [28/09/15] [25/09/15] [17/09/15] [11/09/15] [01/09/15] [06-20/08/15] [31/07/15] [23/07/15] [10/07/15] [25/06/15] [11/06/15] [30/05/15] [23/05/15] [15/05/15] [02/05/15] [23/04/15] [05/04/15] [02/04/15] [21/03/15] [07/03/15] [20/02/15] [07/02/15] [24/01/15] [14/01/15] [10/01/15].