Barcelona, 02/08/18 - / Volver / Tornar-hi /

70 anys de l'NHS, National Health Service / Un aniversari per saber-ne més

Setanta anys acaba de fer l'NHS, el National Health Service, el servei nacional de salut britànic. Hi arriba amb orgull per la feina ben feta, però amb crítiques.

Van començar a fer feines el 5 de juliol de 1948, quan les seqüeles de la Segona Guerra Mundial marcaven amb foc la realitat anglesa, quan tot s'havia de refer, quan encara sagnaven les ferides. Hi havia misèria, però hi havia esperança.

No hi havia prou professionals per començar, i en van buscar més enllà de la mar. Uns dies abans de començar, el 22 de juny, arribava a port el vaixell que duia treballadors de la sanitat procedents del Carib. D'ençà de llavors, l'NHS té un departament que s'encarrega de buscar personal d'arreu del món.

Des d'aquel estiu de 1948, l'NHS ha estat part inseparable de la vida anglesa, sigui al començament de la vida, sigui durant la infantesa i la vida adulta, sigui durant la vellesa i el final de la vida. Avui és una institució molt ben valorada, tot i que rep crítiques i queixes, tal vegada perquè està obligada a adaptar-se als canvis que li imposa la realitat de cada moment. Aquesta adaptació és lenta i tossuda.

Setanta anys de trajectòria, d'història sanitària no és poca cosa, i van començar quan aquí la tirania de la dictadura no deixava ni fer ni pensar. Allà miraven de reconstruir la vida, i aquí miraven de lligar-la de peus i mans, i amb mordassa. Encara hi són, encara hi repten.

Lents per adaptar-s'hi, els anglesos, però més ràpids que aquí. Acaben d'anunciar que la vacuna contra el virus papil·loma serà gratis també per als nois de 12 i 13 anys a partir del curs 2019-2020. Per a les noies és gratis fins als 18 anys. El virus provoca càncer de coll uterí en la dona, i càncer de boca, d'anus i de penis en l'home. I aquí acaben d'autoritzar la comercialització d'una segona marca per a una vacuna de pagament.

L'assistència primària de l'NHS és diferent de la nostra. Hi ha el GP, el general practitioner, el metge de família, que visita tant adults com infants. I quan no sap el què d'un infant, el visita el pediatre, a l'hospital. Els pediatres a l'hospital fan feines segons uns nivells de complexitat basats sobre tot en l'experiència.

El GP fa feines a la comunitat, l'especialista és a l'hospital, i la sanitat pública anglesa és una de les millors del món. Aquí, en canvi, encara hi ha qui s'estripa les vestidures per cosa del títol o de l'idioma.

És una institució gegantina: hi té 1,7 milions de treballadors. Segons un informe del 2017, el 29% dels metges i el 15% de les infermeres són de fora. I en busquen més, i només cal mirar el ueb per veure les ofertes de feina que hi ha disponibles, i no són poques.

És econòmicament deficitària, i això no és cap sorpresa perquè ja se sap que la salut del conjunt no serà mai un negoci que hagi de deixar diners. Últimament hi ha hagut retallades, igual que aquí, i també hi ha llistes d'espera.

Setanta anys d'oferir serveis de salut. Poques institucions al món poden dir el mateix. Ara, la Universitat de Manchester ha possat en marxa un projecte per evitar la foscor de l'oblit, per saber-ne més, per tal que n'hi hagi constància per sempre més, per tal d'evitar que la manipulació política del relat, tal com passa aquí, vulgui canviar la història.

Van formar desenes de voluntaris la feina dels qual és recórrer tots els racons del país recopilant les infinites històries de l'NHS. Fotos, històries, fins i tot amb la veu dels protagonistas. Per tal que tothom se'n recordi, de com eren de dures les condicions inicials, i com van continuar de dures, i com són ara.

Ja hi ha un bon nombre d'històries enregistrades. Són històries ben humanes, i fan enveja de tenir tanta gent que em comptes de posar pals a la rodes es dediquen a fer anar les rodes. Per tal que el carro no s'aturi.-

Referències, entre moltes altres: The NHS at 70: the story of our lives / From health service to national identity: the NHS at 70 //

Publicarà la premsa: html / pdf.

Hem d'aprendre a veure la salut amb perspectiva, veure la feina feta, veure que som capaces de veure, i entendre.

La familia Darramé

"Es corriente escuchar historias negativas sobre el albinismo en África, relatos de personas perseguidas e incluso asesinadas por brujería. Sin embargo, aquí, en este rincón de Guinea Bissau, este clan es querido y respetado.

Nafi Cissé, junto a sus hijos Aisha, Lucmani y Moussa, sujeta con delicadeza la cabeza de su pequeño recién nacido, Sumaila, enfrente de la casa familiar de los Darramé en el barrio de Missira, en Bissau.

Aunque ella no lo sabía, tiene el gen recesivo del albinismo al igual que su marido Issa Darramé, que tampoco es albino pero tres de sus hermanos sí. La combinación de ambos hace que sus hijos puedan presentar esta alteración genética o no. [...]

Os presentamos a la familia Darramé. Marta Moreiras y José Naranjo para El País: 28/07/18

The dream of independence

"What separates «real» from «self-proclaimed» countries is simply the recognition of other countries. There’s no ultimate legal authority in international relations that decides what is or isn’t a real country, and differences of opinion on that question are common.

Statehood may be a legal concept, but achieving it is an entirely political process.

Its current predicament answers the question: what would happen if you created a new country and no one noticed? [...]

When is a nation not a nation. Joshua Keating / The Long Read, The Guardian: 20/07/18. Adapted from «Invisible Countries: Journeys to the edge of nationhood», by Joshua Keating, published by Yale University Press.