RÀBIA ÉS AIXÒ QUE FA VIOLÈNCIA
Els fets de Niça del dijous 14 de juliol van sacsejar l'opinió pública, però no sembla que hagin estat capaços d'engegar un debat públic seriós i sobre tot imparcial sobre causes i conseqüències.
El mateix va passar fa vuit mesos amb els fets de París (i amb els fets de París del 7 de gener). Llavors deia que la violència als carrers de París és una conseqüència d'un seguit de violències, més subtils i de més llarg abast, però de sentit contrari. I que la violència com a conseqüència de la violència ens duria encara a més violència.
Els fets de Niça confirmen aquesta hipòtesi. Però cal observar que no ha estat un atac terrorista sinó una reacció rabiüda i descontrolada d'un home violent en un món de violències cada cop més violentes. Al terrorisme li convé que sigui considerat un atac terrorista. Al govern francès també li convé, i per això mira de trobar-hi relacions.
Però, com és que no sabem el nivell d'alcoholèmia i drogues que tenia Mohamed Lahouaiej Bouhlel? I com és que la policia va permetre que aquell camió hi fos, en un carrer que llavors estava tancat a la circulació de vehicles?
En un món de violències cada cop més violentes, Europa multiplica el discurs de dretes, cada cop més extrem, tot i saber que aquest discurs va portar-nos terribles conseqüències durant el segle passat. Aquest discurs no promou la unió i la solidaritat, ni la integració, sinó que presenta al no-nadiu com un problema que cal eradicar, i això és un discurs prou conegut i de trista memòria en Europa.
La resposta europea als refugiats, que resulta homicida, és un exemple d'aquest discurs que insisteix a fer-nos creure que l'europeu tenia i té dret a tot, aquí i allà, i que en canvi el no-nadiu és per definició un pària.
Fàcil és entendre que aquest discurs genera ressentiment social, una ràbia que tard o d'hora explota com a violència visceral, que és una violència més mediàtica, però d'abast menor, i limitat, comparada amb la violència institucional: 84 a Niça, però milers al Mediterrani.
A Niça va morir una desena de nens. En 2014, l'exèrcit israelí va matar 531 nens a Gaza, i ben pocs van dir alguna cosa.
El discurs de Marine Le Pen, al bell mig del dolor de tothom, alimenta la diferència social, que es fa odi racial, de tràgiques i prou conegudes conseqüències. Des d'Estats Units, Donald Trump és una amenaça per a la convivència mundial.
Blair, Bush i Aznar van mentir descaradament i van enviar tres països a una guerra, tot i l'oposició francesa i el rebuig de la gent del carrer, i van fer molt de mal, i aquests tres són a casa: la ràbia fa violència, i París, i Niça en són conseqüència. Però Espanya continua que ven armes a països en conflicte, i més armes encara ven França a l'Aràbia Saudí.
Agressiu contra tohom que sigui de pell morena, Boris Johnson, actual ministre de Relacions Exteriors britànic, és un altre exemple per veure fins a quin punt el discurs de dretes, separatista, racista, xenòfob, no pot generar més que respostes violentes, i la ràbia que provoca és per tant comprensible, encara que en cap cas és justificable.
Aquest Johnson escriu des de fa temps una columna setmanal, famosa per la seva agressivitat, al diari The Daily Telegraph i per aquesta feina cobra 300.000 euros l'any. Ja es veu, per tant, que el discurs de l'odi, incendiari, és un negoci ben pagat.
És impossible imaginar que Aznar, Bush, Blair, Le Pen i ara Trump i Johnson pensen que l'altre es quedarà tan tranquil i de braços creuats en rebre repetides agressions. Per tant, hem d'entendre que deliberadament van convidar a l'odi per tal de generar violència social com a eina per al rèdit polític.
L'altre element per entendre que la ràbia és allò que fa la violència, és l'abism que separa rics de pobres. Aquest abism és cada cop més abismal. És ingenu pensar que els governs europeus poden continuar fomentant aquesta desigualtat sense patir les conseqüències de la ràbia dels molts que són cada cop més pobres, i que tenen cada cop menys drets, possibilitats i perspectives.
Les polítiques d'empobriment i de treure drets són una estratègia coneguda i de trista memòria en Europa.
Si el debat post-Niça no inclou autocrítica, i si no mira d'integrar més que de desintegrar, de respetar més que d'atropellar, si no admet que les institucions són una part del problema, és probable que d'aquí a poc, en un lloc sensible d'Europa i en data senyalada, d'altres fets de violència visceral tornin a sacsejar les còmodes i adormides consciències europees.
Publicat a la premsa: html / pdf
Ràbia per la injustícia social, per això que no pots fer perquè ets pobre i de pell morena i no ets d'aquí: aquesta és la ràbia que fa violència.
- Robert Fisk: en Página 12 (17/07/16): Una vieja historia / traducció de (15/07/17) a The Independent: Hollande's promise to respond militarily to the Nice attack just continues the West's vicious circle of terror and war. "At some point, we in the West are going to have to learn that if we intervene militarily in Mali or Iraq or Libya or Syria or interfere in Turkey, or Egypt, or the Gulf, or the Maghreb – then we will not be safe 'at home' ...
- Niza y Pablo Iglesias / Aníbal Malvar / en Público
- Este es el mundo más seguro que nos prometió el trío de las Azores / Eugenio García Gascón / en Público: "Trece años después de la invasión de Irak, los conflictos en la región se han multiplicado y han adquirido magnitudes bíblicas. En lugar de combatirlos seriamente, los países occidentales los alimentan con sus desastrosas políticas hacia Oriente Próximo. Una de las consecuencias de este gran desbarajuste es el terrorismo ...
Articles publicats des del març de 2013 a la premsa, en català / en castellano
Memoria 2015 de Médicos sin Fronteras:
- vídeo de 4 minutos
LAMENTO LO QUE PASA
RECHAZO LA VIOLENCIA
Antes decía que la violencia es una espiral infinita de acción y reacción, violencia y más violencia, y lo decía en el contexto de los hechos de París, tanto los del 13 de noviembre como los del 7 de enero de 2015.
Entonces decía que la violencia en las calles de París es la consecuencia esperable de otras violencias, más sutiles, de más largo alcance, que hacen más daño y durante más tiempo: son vioencias institucionales, europeas, norteamericanas.
Lamento los hechos de Niza. Pero más lamento la indiferencia, mucho más homicida, de la respuesta europea hacia los refugiados.
Según esta respuesta, institucional, legal, se promueve que los refugiados sean hacinados en lugares y bajo circunstancias que carecen de la suficiente dignidad. Se permite que continúen ahogándose en el mar, y se insiste a ponerles un precio, ponerlos en venta.
Rechazo toda forma de violencia.
Rechazo la violencia institucional, que por definición es de abasto casi ilimitado en el tiempo y en el número de personas a las que puede afectar.
Y rechazo la violencia visceral de quien reacciona por la rabia que otros hicieron que le crezca dentro, y en su casa, y en su familia, y que le compromete el futuro propio y el de sus descendientes. Éste se deja la vida en su reacción violenta, que entonces es violencia limitada.
Lamento que, descubiertas las mil inmundicias de Jorge Fernández Díaz a cargo del Ministerio de Interior español, amortizado ya como persona política, sea ahora candidato a ser "premiado" con el cargo de embajador ante el Vaticano. Como el ex ministro de Educación, también de triste memoria, que aún vive "premiado", bien pagado, en París. La rabia trae violencia, y más violencia traerá.
Es la violència institucional la que lleva a la violencia visceral.
Lamento que España siga vendiéndoles armas a países en conflicto, y que Francia le venda muchas más armas a Arabia Saudí, y lamento el ridículo de rasgarse las vestiduras plañideros cuando por causa de esas armas hay violencia en casa.
Lamento que el Tribunal Constitucional español haya tenido que anular los escandalosos y multimillonarios negocios del Ministerio de Defensa español, a cargo del cual está, desde 2011, quien fuera directivo de Instalaza, la fábrica de armas de racimo: Pedro Morenés.
Este señor es nuestro ministro de Defensa. Siendo así la violencia institucional, la rabia que genera y luego la violencia visceral en consecuencia se ven comprensibles. Pero conste que rechazo toda forma de violencia, tanto una como la otra.
Violencia visceral, violencia institucional: diez niños murieron en Niza; pero 531 niños murieron en Gaza, en 2014; y nadie sabe cuántos, ahogados en el Mediterráneo, murieron y aún morirán.
Redactar o corregir textos, en català / en castellano
Paulo Bello / Alicia Bello
Hemeroteca: el BelloCat del [04/07/16] [23/06/16] [09/06/16] [26/05/16] [12/05/16] [28/04/16] [14/04/16] [31/03/16] [12/03/16] [03/03-18/2/16] [04/02/16] [23/01/16] [07/01/16].
- 2015: [24/12/15] [10/12/15] [22/11/15] [08/11/15] [29/10/15] [15/10/15] [28/09/15] [25/09/15] [17/09/15] [11/09/15] [01/09/15] [06-20/08/15] [31/07/15] [23/07/15] [10/07/15] [25/06/15] [11/06/15] [30/05/15] [23/05/15] [15/05/15] [02/05/15] [23/04/15] [05/04/15] [02/04/15] [21/03/15] [07/03/15] [20/02/15] [07/02/15] [24/01/15] [14/01/15] [10/01/15].