Barcelona,
dimarts 1
de setembre de 2015
EL
BERI-BERI I L'ARRÒS
Quan dos ja pensaven que el beri-beri
és una malaltia infecciosa, i en van marxar, el tercer de
l'equip d'investigació va quedar-s'hi perquè pensava que
no ho era. I tenia raó.
El govern holandès
havia enviat dos investigadors a les Índies Orientals Holandeses
(avui, Indonèsia) per mirar d'esbrinar la causa del beri-beri,
una malaltia greu que llavors era endèmica a països com ara
Índia, Xina, Indonèsia, Japó i Filipines. El
doctor Christian Eijkman, metge militar interessat en la bacteriologia,
va sol·licitar d'anar-hi voluntari, i el van acceptar.
Els investigadors titulars
van tornar a Holanda pensant del cert que el beri-beri és, tal
com llavors es creia, una malaltia infecciosa produïda per un
bacteri. Eijkman, però, pensava que l'origen bacterià de
la malaltia encara no havia quedat demostrat, i va continuar les
investigacions.
Però aquelles
investigacions no avançaven, sobre tot perquè no
s'aconseguia, experimentalment, de transmetre la malaltia d'un individu
a un altre. En veure que hi havia moltes persones afectades, tothom
pensava que es contagiaven mútuament, però s'equivocaven.
I va ser llavors que els
pollastres del laboratori de l'hospital militar de Yakarta van
emmalaltir d'una malaltia que semblava beri-beri. Pèrdua de
forces, no aconseguien d'alçar les ales, tenien el cap cot i
després morien d'insuficiència respiratòria.
Menjaven arròs blanc, refinat, procedent del menjador d'oficials.
La malaltia dels pollastres
seria tot un misteri fins que, cinc mesos després, va arribar un
altre cuiner que, en comptes de donar-los, als pollastres,
l'arròs refinat del menjador d'oficials, va donar-los
arròs sense refinar, és a dir, arròs de gra
sencer, l'arròs que conserva la pellofa i la testa, que
són els embolcalls naturals del gra d'arròs.
Vet aquí que ara
l'epidèmia es va controlar i els pollastres es veien sans i
forts. Efectivament, el beri-beri és una malaltia que s'observa
en persones que s'alimenten gairebé exclusivament d'arròs
blanc, refinat, o en bebès que prenen el pit d'una mare que
menja d'aquesta manera.
En observar que els
pollastres es posaven malalats si menjaven arròs refinat i es
posaven bons si menjaven arròs sense refinar, Christian Eijkman
va descartar la teoria bacteriana com a causa del beri-beri, i va
centrar-se a estudiar l'embolcall de l'arròs.
Al mateix temps va observar
que a l'illa de Java havia presoners que només menjaven
arròs blanc i que d'altres només rebien arròs
sense refinar. I va veure que entre els primers el beri-beri era una
malaltia força freqüent, i que no n'hi havia, de malalts,
entre els segons. La situació dels presoners era per tant
semblant a la dels pollastres.
Christian Eijkman
descobriria poc després que la clau del problema era una
substància de l'embolcall del d'arròs, una amina. I en
considerar que aquesta amina era vital per a la salut va anomenar-la,
en anglès, vital amina.
La paraula derivaria ben aviat a vitamina,
i vet
aquí l'origen d'aquesta paraula.
Aquesta amina vital
és la tiamina, una vitamina hidrosolube també coneguda
com a vitamina B1. La descoberta d'aquesta vitamina va salvar milers de
vides, i va obrir el camí de les investigacions sobre les
vitamines com a components esencials de l'alimentació.
També va obrir la
porta al concepte d'alimentació variada perquè, segons
queda dit, el beri-beri és malaltia de persones que
gairebé no mengen cap altre aliment que arròs blanc.
Havia nascut a Holanda, en
agost de 1858, setè fill d'un mestre que no tenia prou diners
per pagar-li la carrera de medicina. L'hi va pagar el govern
holandès, però a canvi d'haver d'assumir la feina de
metge militar, durant un temps, en acabar la carrera. Va desenvolupar
aquesta feina a les illes de Java i Sumatra, ara Indonesia, llavors
colònia holandesa.
Un cop tornat és quan
va oferir-se voluntari per col·laborar en la investigació
del beri-beri. Christian Eijkman va guanyar el Premi Nobel de Medicina
en 1929. // Publicat a la
premsa: html
/ pdf
EL BERI-BERI Y EL ARROZ
Cuando dos ya pensaban que el beri-beri es una enfermedad infecciosa, y volvían a casa, el tercero del equipo de investigación se quedó allí porque pensaba que no. Y tenía razón.
El gobierno holandés había enviado dos investigadores a las Indias Orientales Holandesas (hoy, Indonesia) para investigar la causa del beri-beri, una enfermedad grave que entonces era epidémica en países como India, China, Indonesia, Japón y Filipinas. El doctor Christian Eijkman, médico militar interesado en la bacteriología, solicitó ir con ellos como voluntario, y lo aceptaron.
Los investigadores titulares volvieron a Holanda pensando que en efecto el beri-beri, tal como entonces se creía, es una enfermedad infecciosa producida por una baccteria. Pero Eijkman pensaba que el origen bacteriano de la enfermedad no había quedado demostrado, y continuó con las investigaciones.
Pero esas investigaciones no avanzaban, sobre todo porque no se conseguía, experimentalmente, transmitir la enfermedad de un individuo a otro. Al ver que había muchas personas afectadas, todos pensaban que se contagiaban mutuamente, pero se equivocaban.
Y fue entonces cuando los pollos del laboratorio del hospital militar de Yakarta enfermaron de lo que parecía beri-beri. Pérdida de fuerzas, no conseguían alzar las alas, mantenían la cabeza baja, después morían de insuficiencia respiratoria. Comían arroz blanco, refinado, procedente del comedor de oficiales.
La enfermedad de los pollos fue un misterio hasta que, cinco meses después, llegó otro cocinero y les dió de comer, a los pollos, arroz sin refinar, es decir, arroz blanco, de grano entero, el arroz que conserva la cascarilla, el envoltorio natural del grano de arroz.
He aquí que así la epidemia se controló y los pollos se veían entonces sanos y fuertes. En efecto, el beri-beri es una enfermedad que se observa en personas que comen casi exclusivamente arroz blanco, refinado, o en bebés cuyas madres se alimentan de esta manera.
Al observar que los pollos enfermaban si comían arroz refinado y se mantenían sanos si comían arroz sin refinar, Christian Eijkman descartó la teoría bacteriana como origen del beri-beri, y se centró en el estudio de la cascarilla del arroz.
Al mismo tiempo observó que en la isla de Java había prisioneros que sólo comían arroz refinado mientras que otros sólo recibían arroz sin refinar. Y vió que entre los primeros el beri-beri era una enfermedad frecuente, pero que no había enfermos de beri-beri entre los segundos. La situación de los prisioneros era por tanto similar a la de los pollos.
Christian Eijkman descubriría poco después que la clave estaba en una sustancia de la cascarilla del arroz, una amina. Y al considerarla como vital para la salud, la llamó, en inglés, vital amina. La palabra derivaría pronto a vitamina, y éste es el origen de esta palabra.
Esta amina vital es la tiamina, una vitamina hidrosoluble también conocida como vitamina B1. El descubrimiento de esta vitamina salvó miles de vidas, y abrió el camino de las investigaciones sobre las vitaminas como componentes esenciales de la alimentación.
Había nacido en Holanda, en agosto de 1858, séptimo hijo de un maestro que no tenía dinero para pagarle la carrera de medicina. Se la pagó el gobierno holandés, pero a cambio de tener que asumir el trabajo de médico miliar, durante un tiempo, luego de acabar la carrera. Así lo hizo, en las islas de Java y Sumatra, en Indonesia, entonces colonia holandesa.
Una vez de regreso fue cuando se ofreció voluntario para colaborar en la investigación del beri-beri. Christian Eijkman ganó el Premio Nobel de Medicina en 1929.
Publicats des del març de 2013 a la premsa, en català / en castellano
Redactar o corregir textos, en català / en castellano
Paulo Bello / Alicia Bello
Hemeroteca: el BelloCat del [06-20/07/15] [31/07/15] [23/07/15] [10/07/15] [25/06/15] [11/06/15] [30/05/15] [23/05/15] [15/05/15] [02/05/15] [23/04/15] [05/04/15] [02/04/15] [21/03/15] [07/03/15] [20/02/15] [07/02/15] [24/01/15] [14/01/15] [10/01/15]