UN ANY DESPRÉS DE LA DIFTÈRIA
Ara fa un any d'aquell fiet que va morir de diftèria perquè els pares no el volien vacunar. Tenia dret a la vacuna. Ningú té dret de posar en risc la salut d'un fiet, ni els pares.
Tenia 6 anys. El 23 de maig de 2015 va començar amb símptomes inespecífics, res feia pensar que això era diftèria, i el dia 28 ingressava a l'hospital comarcal d'Olot, una població de 34.000 habitants, a Catalunya. Al dia següent, el diagnòstic quedava confirmat.
No estava vacunat contra la diftèria. Espanya vacuna contra la diftèria des de 1945. L'últim cas al conjunt espanyol es va registrar en 1986. A Catalunya, però, l'últim cas de diftèria s'havia registrat uns anys abans. La vacuna anti-diftèrica és gratis.
Traslladat a l'hospital de la Vall d'Hebrón, a Barcelona, va viure 25 dies, a la UCI, i va morir el 27 de juny. Si us plau, tothom que vacuni els seus fills.
La diftèria és una malaltia antiga, universal, que pot presentar-se de formes diverses, algunes lleugeres, d'altres són greus. El contagi és fàcil. Aquell fiet havia fet colònies poc abans d'emmalaltir.
Dels 57 fiets que van anar a les mateixes colònies, 10 van contagiar-se amb el bacteri de la diftèria, però cap va desenvolupar la malaltia, perquè estaven vacunats.
Més que antibiòtics, el tractament d'aquesta malaltia necessita una anti-toxina que actuï contra la toxina del bacteri diftèric. És una toxina cruel i poderosa. Aquell fiet tenia afectacts, greument, els ronyons, els pulmons i el cor. Però a Espanya no hi havia anti-toxina diftèrica.
A Rússia sí que tenien anti-toxina, i van enviar-ne prou quantitat i ràpida, però l'afectació dels òrgans del petit ja era irreversible. (Entre 1990 i 1995, Rússia va patir una epidèmia de diftèria que va afectar 120.000 persones, i 4.000 van morir, i es va estendre a 15 països.)
El ministre de salut espanyol, Alfonso Alonso, va visitar l'hospital on el fiet lluitava entre la vida i la mort. El ministre, que és advocat, va informar, com si en sabés alguna cosa, com si no tingués res a veure, que la situació era greu.
Aquest ministre, i la resta de gestors de la sanitat pública, tenen la responsabilitat de vetllar perquè sempre hi hagi tots els recursos necessaris per a la població sobre la qual tenen responsabilitat política i de gestió. El ministre és per tant co-responsable de la mort d'aquell fiet.
Ara em pregunto si no vacunar és una forma de maltractament infantil, atès que hi ha la voluntat decidida de no donar-li una protecció al fiet (tot i que aquesta protecció està disponible i és gratis), i exposar-lo en conseqüència a un perill.
Ja fa temps que s'accepta que hi ha quatre formes de maltractament infantil: 1. violència física; 2. abusos sexuals; 3. maltractament psicològic; i 4. negligència.
La negligència queda definida com el fet de no donar-li a un fiet, de manera voluntària i si estan disponibles, les condicions sanitàries, educatives, de desenvolupament físic i psíquic, d'habitatge i de protecció contra qualsevol perill.
No s'ha de confondre negligència amb pobresa. Només és negliglència culpable quan la família no li dóna els recursos que estan disponibles i que el fiet necessita per desenvulupar-se en un context protegit i estimulant.
Ara queda palès que els pares fan negligència si no li donen l'aliment, la roba, l'habitatge, la protecció contra les malalties, etc., tot i tenir aquests recursos disponibles.
Els pares que no vacunen els fills diuen que assumeixen tota la responsabilitat que allò implica. Però és evident que no poden assumir responsabilitat sobre fets terribles i irreversibles que afecten un fill. Quina responsabilitat assumeixen ara els pares del fiet que va morir perquè no el van vacunar?
No parlo de les noves vacunes sinó de les vacunes de sempre: contra la diftèria, contra el tètan, contra la tos ferina, contra la paràlisi infantil. Són vacunes gairebé universals.
Cap país del món obliga, amb la llei, a vacunar els fiets. Tal vegada perquè l'obligació de vacunar-los, protegir-los, és una obligació que està més enllà de la llei, perquè és una obligació moral, maternal.- (Publicat a la premsa: html / pdf)
Si us plau, vacuneu els fiets perquè els beneficis de la vacuna superan en molt la petita possibilitat d'efectes secundaris.
Articles publicats des del març de 2013 a la premsa, en català / en castellano
UN AÑO DESPUÉS DE LA DIFTERIA
Siete Ahora es un año de aquel niño que murió de difteria porque sus padres no lo querían vacunar. Tenía derecho a la vacuna. Nadie tiene derecho a poner en riesgo la salud de un niño, ni sus padres.
Tenía 6 años. El 23 de mayo de 2015 comenzó con síntomas inespecíficos, nada hacía pensar que era difteria, y el día 28 ingresaba en el hospital de Olot, una población de 34.000 habitantes, en Cataluña. Al día siguiente, el diagnóstico quedaba confirmado.
No estaba vacunado contra la difteria. España vacuna contra la difteria desde 1945. El último caso registrado en el conjunto español es de 1986, pero en Cataluña, el último caso registrado de difteria es de unos años antes. La vacuna anti-diftérica es gratis.
Trasladado al hospital Vall d'Hebrón, en Barcelona, vivió 25 días, en la UCI, y murió el 27 de junio. Por favor, todos que vacunen a sus hijos.
La difteria es una enfermedad antigua, universal, que puede presentarse de formes diversas, algunes ligeras, otras son graves. El contagio es fácil. Aquel niño había ido de colonias poco antes de enfermar. De los 57 niños que fueron a las mismas colonias, 10 se contagiaron con la bacteria de la difteria, pero ninguno desarrolló enfermedad porque estaban vacunados.
Más que antibióticos, el tratamiento de esta enfermedad necesita una anti-toxina que actúe contra la toxina de la bacteria diftérica. Es una toxina cruel y poderosa. Aquel niño tenía afectados, gravemente, los riñones, los pulmones y el corazón. Pero en España no había anti-toxina diftérica.
En Rusia sí que había anti-toxina diftérica, y la enviaron rápido y en cantidad suficiente, pero los órganos del niño ya estaban dañados.
(Entre 1990 y 1995, Rusia sufrió una epidemia de difteria que afectó a 120.000 personas y ocasionó la muerte de 4.000, y llegó a extenderse en 15 países.)
El ministro de salud español, Alfonso Alonso, visitó el hospital donde el niño se debatía entre la vida y la muerte. El ministro, que es abogado, informó, como si de esto supiese algo, como si no fuera él también responsable, que la situación era grave.
Este ministro, y el resto de los gestores de la sanidad pública, tienen la responsabilidad de velar para que siempre estén disponibles los recursos necesarios para la población sobre la cual tienen responsabilidad política y de gestión. El ministro es por tanto co-responsable de la muerte de ese niño.
Ahora me pregunto si no vacunar es una forma de maltrato infantil puesto que hay una voluntad decidida de no darle una protección al niño (pese a que esta protección está disponible y es gratis), y exponerlo en consecuencia a un peligro.
Hace tiempo que se acepta que hay cuatro formas de maltrato infantil: 1. violencia física; 2. abuso sexual; 3. maltrato psicológico; i 4. negligencia.
La negligencia queda definida como el hecho de no darle a un niño, de manera voluntaria y si están disponibles, las condiciones sanitarias, educativas, de desarrollo físico y psíquico, de vivienda y de protección contra el peligro.
No se debe confundir negligencia con pobreza. Sólo es negligencia culpable cuando la familia no le proporciona los recursos que están disponibles y que el niño necesita para desarrollarse en un entorno protegido y estimulante.
Ahora queda a la vista que los padres pecan de negligencia si no le dan el alimento, la ropa, la vivienda, la protección contra las enfermedades, etc., pese a disponer de estos recursos.
Los padres que no vacunan a sus hijos dicen que asumen toda la responsabilidad que esto implica. Pero es evidente que no pueden asumir responsabilidad sobre hechos terribles e irreversibles que afectan a un hijo.
¿Qué responsabilidad asumen ahora los padres del niño que murió porque no lo vacunaron?
No hablo de las nuevas vacunas sino de las vacunas de siempre: contra la difteria, contra el tétanos, contra la tos ferina, contra la parálisis infantil. Son vacunas casi universales.
Ningún país del mundo obliga, con peso de ley, a vacunar a los niños. Tal vez porque la obligación de vacunarlos, protegerlos, es una obligación que está más allá de la ley, porque es una obligació moral, maternal.-
Por favor, vacunen todos a sus hijos porque el beneficio de la vacuna supera en mucho la pequeña posibilidad de efectos secundarios.
Redactar o corregir textos, en català / en castellano
Paulo Bello / Alicia Bello
Hemeroteca: el BelloCat del [12/05/16] [28/04/16] [14/04/16] [31/03/16] [12/03/16] [03/03-18/2/16] [04/02/16] [23/01/16] [07/01/16].
- 2015: [24/12/15] [10/12/15] [22/11/15] [08/11/15] [29/10/15] [15/10/15] [28/09/15] [25/09/15] [17/09/15] [11/09/15] [01/09/15] [06-20/08/15] [31/07/15] [23/07/15] [10/07/15] [25/06/15] [11/06/15] [30/05/15] [23/05/15] [15/05/15] [02/05/15] [23/04/15] [05/04/15] [02/04/15] [21/03/15] [07/03/15] [20/02/15] [07/02/15] [24/01/15] [14/01/15] [10/01/15].