CARTA DE COMIAT D'UN PEDIATRE
Diu aquest pediatre que «van fer una clara discriminació selectiva envers una part de la població pediàtrica», i després es pregunta:
«Com puc donar-los consells, als nens i les seves famílies, en contra de qualsevol tipus de discriminació» si és precisament l'ambulatori qui els discrimina.
Estic parlant del doctor Fernando Parreño, un pediatre amb un currículum professional del nivell més alt i amb unes característiques humanes superlatives. I d'un ambulatori de la perifèria de Barcelona gestionat per l'Institut Català de la Salut.
Gairebé tots els pacients de pediatria d'aquest ambulatori són fills d'immigrants. «Finalment, la directora va reconèixer i va acceptar la discriminació que s'havia portat a terme amb una part de la població. Però es va rentar les mans.»
Fart de demanar respecte per als seus pacients i per a ell mateix, i després de demostrar-los una i una altra vegada que hi havia una situació anormal en la qual els pacients no podien accedir a l'atenció de pediatria en condicions d'igualtat, aquest pediatre va deixar l'ambulatori on feia feines.
Va escriure una carta (copio aquí algunes línies) i la va enviar a un nombrós col·lectiu de professionals de la pediatria i de la infermeria pediàtrica. I als directius del centre, i a més directius, que no van respondre.
Va deixar la feina perquè «aquesta situació està associada a una manca d'ètica personal i professional, i no puc acceptar-la. És per això que he decidit d'anar-me'n. És l'única manera de recuperar la dignitat que em van treure per força.»
Va marxar dolgut i decebut. Ara fa feines de formació per al personal de Metges sense Fronteres. I ja està fitxat per a un altre ambulatori, no gaire lluny de l'anterior, on també trobarà una població de pacients la majoria dels quals són fills d'immigrants.
Una setmana després d'anar-se'n aquest pediatre, una doctora també va marxar, i deixava enrera més de vint anys de feina a l'ambulatori, i va marxar per motius similars. El pediatre ja té substitut, amb un contracte de un mes, la pediatra encara no.
El cas d'aquests pediatres commou el col·lectiu de professionals de la pediatria, però no va provocar més que indiferència, sordesa, ceguesa, tossudesa, en el grup de gestors sanitaris al·ludits. Els problemes de discriminació que va denunciar encara hi són.
Aquest fet, que no és únic ni és una novetat, indica fins a quin punt pot resultar destructiva la gestió sanitària quan el gestor només mira xifres per tal de presentar resultats que només interessen econòmics.
L'Institut Català de la Salut i l'Institut Balear de la Salut controlen informàticament un bon nombre de paràmetres, però no fan enquestes als pacients per saber què en pensen, o què n'hauria de millorar.
En conseqüència, la gestió sanitària, que és gestió de persones abans que gestió de recursos econòmics, no mira gaire les persones, no es pregunta què en pensen, professionals i usuaris, per saber on és, on són, realment, gestió i gestors.
Discriminació del pacient (tot aprofitant que és immigrant) és aquí una forma subtil de maltractament. És tracta de posar-hi cada cop més dificultats per accedir a la consulta del pediatre o de la infermera de pediatria mitjançant la manipulació de les agendes i dels horaris. No sé si Menorca queda al marge d'aquesta realitat.
L'objectiu de la manipulació laberíntica de les agendes i dels horaris dels professionals i del centre és estalviar en personal i en consum, però cap gestor va poder demostrar que en això hi ha un estalvi real.
El que és real és la realitat, res més. «Mai m'havia sentit tan menyspreat, ignorat, agreujat, enganyat i manipulat com en aquests dos anys i mig.» Aquesta és la realitat. Ningú vingui ara amb promeses, ningú digui que en farà, la promesa ha perdut crèdit davant la cua de pacients.
Pacients maltractats, professionals maltractats. És hora de demanar responsabilitats. I de demanar que la gestió és faci de manera responsable i realista, participativa i transparent.- (Publicat a la premsa: pdf)
Si l'accés a la sanitat és un laberint, és que la gestió sanitària discrimina, maltracta pacients i professionals.
Carta de comiat de Fernando Parreño (30/10/15) enviada a través del correu corporatiu de la Generalitat de Catalunya als professionals del centre de salut (CAP Florida Nord i Sud) i als seus directius.
Estimats companys,
Us escric aquest missatge per informar-vos de la meva decisió de traslladar-me a un altre CAP. De fet, i afortunadament, a un altre territori. Si bé tindré un petit període de tres o quatre mesos per fer una feina curta amb Metges sense Fronteres.
Encara que no vulgui tacar el meu missatge de comiat, és evident que he de manifestar-vos el per què vaig prendre aquesta decisió, que estic segur no us sorprendrà.
No és perquè m'hagi sortit una feina més convenient, no. No és perquè a pediatria de Florida Nord hàgim treballat amb una infermera de menys, no. No és que no creiem en la formació d'unitats de pediatria, no.
Me'n vaig per què els nens del meu cupo han patit molt de temps una discriminació quant a l'accés a la salut, intolerable quan es tracta d'atenció mèdica, sí. Me'n vaig també perquè la Unitat Pediàtrica creada, per a mi virtual, no respecta la igualtat, és injusta, arbitrària, agreujant i mancant de la necessària ètica mèdica professional, sí.
Es tracta, en resum, d'un desacord total i absolut amb l'actual equip directiu, un equip que fa una gestió destructora que venim patint de manera molt dolorosa des de fa dos anys i mig.
Començaré dient que on elles presumeixen de transparència, jo veig terbolesa. On parlen de compromís, no hi ha més que hipocresia. On enalteixen la confiança, jo no veig més que suspicàcia.
I el seu famós lideratge compartit no és més que un autoritarisme anihilador. Tot i això, sóc conscient que aquestes raons no serien suficients per anar-me'n, donat que totes són subjectives.
L'equip de pediatria de Florida Nord ve denunciant des de fa dos anys i mig una situació de greuge en relació amb altres equips del nostre entorn per la presència d'una infermera menys, que si no ha portat una pèrdua de qualitat assistencial davant els pacients, ha estat per l'immens sobreesforç realitzat per l'equip.
Malgrat les nostres queixes, l'equip directiu va utilitzar la mentida i la manipulació com a eines de negociació. I la promesa que tot es resoldria amb la formació de la Unitat Pediàtrica.
Els inicis de la Unitat Pediàtrica, fa ja deu mesos, van portar una clara discriminació selectiva amb una part de la població pediàtrica, sense cap motiu aparent i malgrat de les nostres nombroses propostes per evitar-la.
La direcció ha mostrat una sordesa inexplicable a totes les propostes de solució que han sorgit dels professionals, amb les quals s'hauria posat fi a la situació de manera fàcil e igualitària de manera immediata.
Tot i denunciar aquesta situació davant elements de la línia jeràrquica (director de la SAP), davant instàncies alienes a la línia jeràrquica dins de l' ICS (Salut Laboral) i davant el Col·legi de Metges de Barcelona (*), en cap d'ells hem trobat ajuda per posar fi a aquesta situació tan injusta pels nostres nens.
(*) Aquest fet incomprensible es comprén si hom considera que la directora de l'esmentat centre de salut és alhora vocal de la Junta de Govern del Col·legi de Metges de Barcelona.
Finalment, la directora va reconèixer i va acceptar la discriminació que s'havia portat a terme amb una part de la població els darrers mesos.
Però es va rentar les mans, en lloc de plantejar una solució que posés fi a aquesta situació. I això ja és prevaricació.
I això fa que jo no tingui cap respecte, ni professional ni personal, per la directora d'aquesta Unitat de Gestió.
Ara, com puc donar-los consells, als nens i les seves famílies, en contra de qualsevol tipus de discriminació, si nosaltres mateixos els discriminem?
Exigiria un munt d'hipocresia que no tinc. Recordo haver sentit que, quan es comés una injustícia flagrant, el fet que el executor no n'estigui en cap cas d'acord amb la decisió presa, no l'exonera d'una part de responsabilitat.
Jo penso que aquesta situació està associada a una manca d'ètica personal i professional. I no m'hi sento gens còmode. I no puc acceptar-la. És per això que he decidit de anar-me'n. És la única manera de recuperar la dignitat que m'havien tret per força.
Estem ja molt cansats de ser l'espelma al vent i de reclamar valors que no hauríem de reclamar com a metges a d'altres que també són metges.
Havent-me assegut moltes vegades en taules de negociació africanes amb persones com a mínim més que poc recomanables, mai m'havia sentit tan menyspreat, ignorat, agreujat, enganyat i manipulat com en aquests darrers dos anys i mig.
A més, veig el futur d'aquesta Unitat Pediàtrica amb una foscor que la llum, la alegria, la honestedat que ens hi donen els nens no és suficient per il·luminar-la. Crec que no es pot construir cap cosa bella si no es coneix la bellesa. Sé que el meu futur no és aquí. Senzillament.
I me'n vaig content, perquè estic segur que tornaré a trobar la motivació necessària, l'esperit participatiu i constructiu per fer la nostra feina adequadament, tot perdut de una manera tan injustificada.
I me'n vaig trist, perquè estic segur que en cap racó trobaré un grup humà com el que he trobat a La Florida. Aquells que m'han ensenyat a parlar un català més correcte (encara hi ha, per descomptat, espai per la millora), aquells amb els quals he compartit sopars vegetarians amb cançons, acudits i una mica d'alcohol, aquells que ens deixen els seus residents perquè vinguin a pediatria a rotar amb nosaltres, aquells que fan vídeos divertits a fer i per veure, i tants aquells que...
Us enyoraré, no ho dubteu ni un segon.
I què dir de les meves companyes de pediatria? Això és, per a mi, una mica més difícil. Han estat cinc anys i mig tan intensos, tan especials, que tractar de trobar un adjectiu adient a tot el que penso i pensaré sempre d'elles és impossible.
No hi ha una sola paraula al diccionari que abasti el concepte que tinc d'elles: excel·lents professionals i persones, compromeses, fantàstiques, meravelloses, solidàries, afectuoses, lluitadores? No. I totes les paraules juntes? Tampoc és suficient. És igual. Hauré de llegir una mica més per trobar-ne una.
Crec, però, que se m'entén. I m'ho porto com a feina a fer. O potser sigui com tractar de trobar l'expansió de les coses infinites, o com trobar igualtat i justícia a un CAP de L'Hospitalet que me'n porto al cap però el nom del qual voldria no recordar-me.
De totes les coses que me'n porto, les sessions (millor dit, tertúlies) de principi i final de feina són el que se'm farà més difícil d'oblidar.
No només es tractava de comentar els casos clínics per millorar la atenció als nostres nens i convertir-nos en millors professionals.
Pensàvem que, comentant diversos temes de la vida (millor no donar detalls), jugàvem a aprenents de filòsofs i això ens feia convertir-nos també en millors persones.
I de fet, ens vam adonar que per fer una bona pediatria social no necessitàvem només parlar de ciència sinó que, a més, havíem de comprendre ben bé la filosofia.
I així vam adonar-nos que les desgràcies més grans no es podien explicar amb paraules, sinó només amb l'art, que la persecució escolar, el bullying, es pot combatre amb música, que davant un dubte, el que és bo pels pacients i les seves famílies no es farà, que tota situació és susceptible d'empitjorar... i tantes d'altres.
Ara que de quasi tot fa ja vint anys, ens hem adonat que aquests moments de compartir han estat molt importants per ajudar a millorar la salut dels nens, aquests meravellosos éssers en creixement que no ens enganyen mai.
Me'n porto les vostres cares, els vostres gestos, les vostres paraules, els vostres somriures, les nostres llàgrimes. Deixeu-me que me'n porti tot el que pugui ser portat. Encara que sigui una motxilla massa pesada. Sense embuts us dic a totes que us estimo i us estimaré sempre.
No tinc cap dubte que vindrà un pediatre que controlarà els nens millor del que jo he estat capaç, que no us enviarà als adolescents tan bojos com el seu pediatre, que segur posarà un punt de cordura (difícil trobar una persona tan díscola com jo) a les sessions esmentades i jo tindré la sort de conèixer nens nous que em faran ser millor persona cada dia...
Crec que, al cap i a la fi, tots acabarem guanyant.
Abans d'acabar, fingiré pensar que aquesta decisió generarà un canvi a millor. És el que faig quan surt a l'Àfrica: penso que arribarà un dia que el mon serà més just. I després, les coses són com són. A veure si aquesta vegada hi tenim sort.
Del que sí estic segur és que el meu pas per Florida m'ha fet créixer moltíssim, tant com a persona com a professional.
Us agraeixo a tots aquests cinc anys de aprenentatge continu. I, a aquells que hagi de veure, us veuré. On sigui. Sabreu de mi, us ho asseguro.
Fins la propera... Fernando Parreño
Publicats des del març de 2013 a la premsa, en català / en castellano
Redactar o corregir textos, en català / en castellano
Paulo Bello / Alicia Bello
Hemeroteca: el BelloCat del [29/10/15] [15/10/15] [28/09/15] [25/09/15] [17/09/15] [11/09/15] [01/09/15] [06-20/08/15] [31/07/15] [23/07/15] [10/07/15] [25/06/15] [11/06/15] [30/05/15] [23/05/15] [15/05/15] [02/05/15] [23/04/15] [05/04/15] [02/04/15] [21/03/15] [07/03/15] [20/02/15] [07/02/15] [24/01/15] [14/01/15] [10/01/15]