EL BOT D'AQUELL BRIÓS CAIXER FIET (I)
Prou despert ja era en Joanet quan sa mare el cridava per llevar-se, i ja feia sol, calda de juliol. Feia estona que era ben despert, perquè feia estona que somiava amb aquest gran dia que ara li arribava puntual. Va llevar-se d'un bot, briós.
Sabia que encara no havia de vestir-se. Va esmorçar un bon got de llet de vaca de Menorca amb una llesca de pa amb mantega i formatge de Menorca. Sa mare li deia d'esmorçar a poc a poc però en Joanet tenia pressa por acabar i sortir al pati.
Briós va saltar de la taula i amb un bot ja era al pati, i aquí el va veure, i va veure que l'esperava, cap i coll sortint por sobre de la porteta, el cos encara a dins. Briós el va reconèixer i el saludava amb el renill matinal quan en Joanet ja li passava la mà infantil tot al llarg de la testa negra i coberta d'un borrissol negre i sedós.
En aquestes estaven de dir-se bon dia quan sa mare el cridava per a la dutxa, i ben dutxat va vestir-se a l'habitació, el pare l'ajudaria. De primera, la camisa, blanca, abundant, més llarga que cap altra, de mànigues àmplies però punys estrets, el pare l'ajudava amb el botó dels punys, en Joanet ja podia amb els de la pitrera.
Després vingueren els pantalons, negres, tan alts que passavan el llombrígol, generosos al voltant dels malucs però estrets del genolls ençà. Joanet va mirar-se de reüll al mirall del rober i s'hi va veure una mica caixer, no gaire fiet.
Després vingué la jaqueta, negra, calorosa, ben oberta per descobrir la pitrera, curta pel darrere i llarga pel davant. I després va posar-se el barret quan el pare ja no hi era, n'havia marxat per permetre privada aquesta part de la cerimònia de vestir-se.
Joanet agafava el barret amb les dues mans, davant el mirall del rober de l'habitació, i amb mans fermes i decidides va calçar-se el barret al cap. Ara, amb el barret al cap, va mirar-se un cop més al mirall i s'hi va veure prou caixer, i va veure també que de fiet només en duia encara els peus descalços.
El pare entrava amb les botes a la mà, negres i llustroses com la crin negra de Briós. Ja les havien assajades, a les botes; i també havien assajat el barret, i la camisa, i els pantalons, però no havien pas assajat el bot amb Briós a la plaça. Llavors van sentir sorolls al pati.
Va calçar-se les botes i d'un bot ja era al pati, on ja tenien preparat el cavall Briós vestit de Sant Joan. Només de mirar-se, Joanet i Briós van saber que l'hora havia arribat, i la comitiva passava a recollir-los, el caixer fiet i el seu cavall Briós, per a la cavalcada. Muntà, i partiren.
Joanet muntava senyorial a la cavalcada, i en arribar a la plaça va veure una munió de gent que esperava el caixer fiet amb un silenci espés.
Briós, en saber que el moment era aquell, va fer-li un cop a la cama dreta amb la crin de la cua, tal com havien quedat que l'avisaria en el moment precís.
«Ara, Briós!», va cridar en Joanet. I Briós va alçar-se majestuós, colossal, en un bot poderós sobre les potes posteriors alhora que amb les davanteres pujava ben alt i arribava fins al cim, i es fonia en l'aire calorós del migdia de Sant Joan.
En Joanet va pujar amb el bot fins al cim, i des del cim estant va veure que la gentada de la plaça, abans expectant, ara s'alçaven tots en un clam d'exultant exclamació. Però, pobret Joanet, no va tenir prou forces per agafar-se'n prou fort, de les regnes amb les mans de fiet, ni de la panxa equina amb les cames de caixer fiet.
«Briós!», va cridar desesperat en veure que queia del cavall des del cim del bot. Briós, però, ja no podia fer-hi res: Joanet queia des de dalt, inexorable.
Joanet va veure que la plaça emmudia de cop i que la gentada silenciosa i espaordida girava davant els seus ulls de fiet que cau. Va sentir el propi cor, que bategava briós; i el cor de la gent, que s'aturava; i en passar cap al terra va sentir també el bategar espantat del cor de Briós. Va veure passar el negre de la pell del seu cavall, va olorar la suor equina en caure pel costat.
Queia a terra des del cavall. Va caure al terra de la plaça enmig d'un silenci terrible, paralític. El cop del cap contra el terra va fer un soroll sec i esgarrifós. Però Joanet va arribar a temps de veure des de sota la panxa convexa, negra, descompassada per una respiració ara irregular, solcada per venes gruixudes, la panxa del seu amic Briós.
El negre de la panxa equina es va confondre tot d'una amb un negre de tot negre que de cop l'embolcallava, maternal, amb una abraçada tendra, calenta, de vellut negre. I tot es féu quiet i negre.
Tot quiet i negre, en Joanet entreobrí els ulls i va veure que tot era encara quiet i negre. I va recordar que sa mare li havia dit que no havia de llevar-se fins la claror del dia, encara que fos el dia de Sant Joan. I llavors torna que acluca els ulls. [continua]
Publicat a la revista Menorca Sant Joan 2016.
Articles publicats des del març de 2013 a la premsa, en català / en castellano
[continuació]
EL BOT D'AQUELL BRIÓS CAIXER FIET (II)
Tot quiet i negre, en Joanet entreobrí els ulls i va veure que tot era encara quiet i negre. I va recordar que sa mare li havia dit que no havia de llevar-se fins la claror del dia, encara que fos el dia de Sant Joan. I llavors torna que acluca els ulls.
Tot quiet i negre, en Joanet entreobrí els ulls i va veure que tot era encara quiet i negre. I va recordar que sa mare li havia dit que no havia de llevar-se fins la claror del dia, encara que fos el dia de Sant Joan. I llavors torna que acluca els ulls.
A poc a poc, i Joanet encara dormia, la claror del dia de Sant Joan omplia l'habitació. El mirall del rober, que durant la nit s'havia quedat amb la imatge del somni del fiet, que de reüll s'hi va veure més caixer que fiet, ara s'afanya per deixar les teranyines de la nit per agafar les imatges del dia que comença.
De cara a la finestra estant, el mirall va veure, com cada matí, que la claror del dia li duia la imatge del porxo, que li arribava a través de la finestra, i més enllà del porxo es veia el pati.
Aquell matí, però, la tranquil·la monotonia del matí reflectida en el mirall es va veure sorpresa per una mà que picava des de fora la finestra de l'habitació d'en Joanet, que encara dormia.
Tot d'una el mirall va adonar-se que aquella mà, de pell endurida pel temps i les mil feines, és la mà de l'avi, que mira de despertar el nét caixer. El nét, però, dormia i somiava sense adonar-se del sol que ja inundava l'habitació.
Amb aquest sol, precisament, l'avi des de fora i el mirall des de dins van veure el vestit d'etiqueta que sobre la cadira també esperava el despertar del fiet.
El vestit esperava sense nerviosisme, perquè el procés de vestir-se l'havien prou assajat. Però el mirall i l'avi començaven a inquietar-se perquè les circumstàncies, prou especials aquell dia, no permetien de perdre el temps.
«Encara s'ha de vestir», pensava el mirall i mirava el fiet adormit. «Encara ha d'esmorçar», pensava l'avi, i s'asseu ressignat al tamboret del porxo per esperar una estona més.
No li va caldre gaire espera, però, perqué un raig de sol procedent del pati, decidit a no permetre cap més peresa, travessant la finestra va impactar sobre el mirall del rober de l'habitació, i sobre aquest mirall va reflectir-se per impactar directe sobre els ulls tancats, encara somiaires, de'n Joanet.
Que va despertar tot d'una i briós ja es vestia davant el mirall sense oblidar que havia somiat que queia del cavall just quan era al cim del bot, i sense adonar-se que l'avi el mirava des de l'altra banda de la finestra.
L'avi Joan pensava que ja era prou hora per tal que en Joanet ja no fos el petit Joanet, sinó en Joan.
Amb uns pantalons negres, recosits per a l'ocasió, i una camisa blanca, gairebé refeta per a l'ocasió, en Joan corre a la cuina per esmorçar un got de llet de vaca de Menorca amb pa i formatge de Menorca. Ben esmorçat, briós, amb tot de presses ara surt al pati.
«Avi», va cridar en Joan en veure l'avi assegut sobre el tamboret pobrissó, de quatre potes de fusta i seient de palla. En Joan va ensenyar-li com anava de vestit, l'avi només li va somriure, i ara fan via cap a l'habitació.
El mirall els esperava. En el mirall encara algú hauria pogut veure les mil provatures fetes durant els dies d'assaig, però ja no era temps de provatures, perquè Sant Joan havia arribat, i calia fer via.
Amb l'avi d'ajudant, en Joan va posar-se les botes i la jaqueta, i va mirar-se un cop més al mirall, i el mirall li responia, tot fent l'ullet, amb la imatge d'un fiet més aviat caixer. I el mirall va veure que els dos caixers, l'antic, que ho deixava, i el novell, que ho agafava, sortien de l'habitació amb el cor encongit però amb la voluntat decidida.
El mirall mirava el porxo a través de la finestra i de seguida va veure que hi arribava l'avi, vestit de pagès, i en Joan, vestit de caixer. I va veure que l'avi, assegut al tamboret pobrissó a causa del temps i de mil feines, el seu barret de Sant Joan a en Joan li deixava, i va sentir que l'avi li deia: «Ara et toca a tu, fes el bot.» Publicat al Menorca per Sant Joan [pdf]
Redactar o corregir textos, en català / en castellano
Paulo Bello / Alicia Bello
Hemeroteca: el BelloCat del [09/06/16] [26/05/16] [12/05/16] [28/04/16] [14/04/16] [31/03/16] [12/03/16] [03/03-18/2/16] [04/02/16] [23/01/16] [07/01/16].
- 2015: [24/12/15] [10/12/15] [22/11/15] [08/11/15] [29/10/15] [15/10/15] [28/09/15] [25/09/15] [17/09/15] [11/09/15] [01/09/15] [06-20/08/15] [31/07/15] [23/07/15] [10/07/15] [25/06/15] [11/06/15] [30/05/15] [23/05/15] [15/05/15] [02/05/15] [23/04/15] [05/04/15] [02/04/15] [21/03/15] [07/03/15] [20/02/15] [07/02/15] [24/01/15] [14/01/15] [10/01/15].