Anatomia humana i urbana

El noi volia aconseguir vés a saber què, però el que fos ho mirava de fer amb les eines errades, i va haver d'aprendre de l'allò fet malament.

EL NOI DE LA MOTXILLA, AL TREN

Hi havia un noi, amb prou feines puberal, assegut al terra del tren, que feia que llegia un llibre amb un interès difícil de creure. Amb un posat anàrquic i desmembrat, romania assegut, amb aires d'intel·lectual, tot just al punt mòbil i inestable en què un vagó s'uneix al següent, i tot que era un obstacle per a la lliure circulació dels usuaris del tren, que no érem pas pocs, no es movia gens ni mica quan algú li passava rasant, tal vegada a posta.

Amb aquesta actitud negligent, d'estar per sobre de les normes, suposo que esperava rebre comentaris admiratius dels companys, nois i noies, que hi eren, al tren, tot tornant a casa, però res s'hi va escoltar, encara que ens manteníem amb l'ai al cor tot esperant un desenllaç adolescent per a la situació.

Jo el tenia a prop, i des d'aquí estant pensava que de ben segur el noi ja tendria un desencís germinant-li al cor perquè res aconseguia de la distopia que ens proposava amb aquell posat irreverent. En arribar a Putxet, la penúltima estació dels Ferrocarrils venint de plaça de Catalunya, de cop hi va haver tot un seguit de moviments i presses per baixar-se'n, tal vegada amb una gana no gaire dissimulada de berenar.

Hi va haver un brevíssim entrebanc de veus, motxilles, mòbils i compromisos per a més tard que van passar a tocar del noi aterrat, que va romandre immòbil, semblava que atent al llibre i al posat que no deixava anar tot i veure que no li funcionava. No vam sentir ningú que se n'acomiadés, d'ell. Vint segons després el tren continuava la marxa cap a la estació següent, Tibidabo, i el noi continuava a terra, encara que ja no restava pas immòbil, perquè recollia.

Poc abans d'arribar a Tibidabo, el noi ja estava dret, ja havia desat el llibre a la motxilla, ja s'havia penjat la bossa a l'espatlla, i ja s'hi trobava a punt per baixar-ne. Tothom va aprofitar el desenllaç, prou sobri, per mirar el noi a la cara, i llavors descobrir que no podia amagar, ni a la mirada ni segons la posició dels llavis, una profunda decepció.

Vam pensar que tot no havia estat més que la voluntat fallida de cercar vés a saber què, amb les eines errades, però. I que tot plegat, hom aprèn cosa de tot allò que surt malament.-

Barcelona, 01/10/26

Todos los textos de JB, aquí

Los Bello.Cat desde enero de 2015, aquí

La versión beta del Bello.Cat, aquí

Aquí, Paulo Bello / Alicia Bello, aquí