Barcelona, divendres 16/10/26

Anatomia humana i urbana / 3

SALÓ NÀUTIC Barcelona 2026: una paradoxa

Divendres, gairebé al migdia, el temps amenaçava pluja, gris, i un ventet ens duia notícia d'una certa tempesta que al cap no vindria. El Saló Nàutic Internacional de Barcelona, edició 2026, oferia unes brillantors il·lusòries que despertaven somnis de navegant, d'aventures tot desafiant una mar bravia, o més aviat somnis de nau dominical en una mar tranquil·la, amb sol, i barret de palla, i vent a favor, i sense voler deixar els bons costums de la terra ferma.

Hi havia, però, aquella sensació pruriginosa, aspra, que indica que l'allò que es veu, que és motiu de conversa engrescadora i que fins i tot es deixa tocar i comprovar, no és el que sembla. No ho és perquè no està a l'abast de la mà, ni estarà en un futur pròxim. Són il·lusions, però d'il·lusions també hom viu.

Vaig aturar-me aquí i allà, i vaig veure que, efectivament, d'il·lusions també hom viu, i és una sort que sigui així. N'hi havia un bon grapat que semblaven que, tot i saber prou bé el què de la pròpia realitat, miraven de deixar-se endur, encara que sigui només una estona, amb la poderosa força de la imaginació, per una il·lusió ingènua. Però, no obstant que no és més que una il·lusió ingènua, la il·lusió és prou valuosa, i prou que paga la pena d'endinsar-s'hi.

Aquesta paradoxa que hom veia entre la majoria de tot allò que s'hi oferia i la majoria de les persones que, havent pagat una entrada, miraven i admiraven allò impossible d'assolir, va quedar palesa d'una manera gràfica per una imatge (*) del lloc ueb del Saló. La imatge resulta de la superposició de dues fotos, i sembla procedir de l'any anterior perquè el text sobreposat fa referència al 2025.

Sobre un fons idíl·lic de mar tranquil, intensament blau, i blau intens el cel, un veler de dos pals, també blau, sembla navegar a motor, aliè a la realitat, la costa és a la vista. Per davant, la figura poderosa, dinàmica, voladora de un noi puberal que salta sobre les aigües tot fent una volta aèria sobre sí mateix.

És un noi moré, de pell bruna, sembla un noi immigrant o fill d'immigrants. I vet aquí la paradoxa del Saló: tothom hi és convidat, si paga una entrada, però gairebé tothom en queda fora, i no pot més que continuar amb la pròpia vida, la pròpia realitat, la realitat mateixa, plena de voltes, piruetes i entrebancs, per mirar de sortir-se'n. / Publicarà El Periódico, dd xx/10/26: [html]

Todos los textos de JB, aquí

Los Bello.Cat desde enero de 2015, aquí

La versión beta del Bello.Cat, aquí

Aquí, Paulo Bello / Alicia Bello, aquí